De València cap avall, a Sueca o a Cullera, s’hi pot anar per una d’aquelles carreteres que els buròcrates qualifiquen de “provinciales”: la carretera dita “del Saler”. ‘Es un camí encantador, distret, i m’atrevesc a recomarnar-lo, sobretot, als automobilistes que no tinguen molta presa i que viatgen pel gust de viatjar. Òbviament, no es caracteritza per una amplària gaire decorosa, i seria inútil d’advertir que tampoc no es distingueix per un asfalt massa correcte (…) En un primer fragment, discorre entre les hortes del sud de la capital.(…) pel trajecte encara s’hi ataüllava alguna “barraca” que havia sobreviscut a les últimes pecuniàries dels llauradors. (…)
Després, la ruta ja s’endinsa en el món de l’Albufera. (…) Passem pel Saler, enmig d’una lleu aglomeració de restaurants i bars. Hi ha un Club Don Quijote i tot, en algún racó, dissimulada, una inexplicable plaça de bous de dimensions reduïdes –no sé ben bé si el nom ritual es “tentadero”. Tot aixó forma part del negoci, com es lògic. Però la plana que ve es l’Albufera pura i simple: total. El nivell impávid de línea inflexible, abraça l’arrossar i el llac. Intercalades, disperses, un grapat de casetes, algunes amb una singular xemeneia al costat. En un temps, servien de refugi al pagés i a les seves eines, quan el treball es feia intens, o bé albergavan motors per a treure l’aigua dels camps. (…) Dels vells motors tèrmics, en resten les xemeneies. Alguns edificis majors, quatre o cinc, son trilladores.
La carretera llepa el llac. Literalment, l’aigua llepa els fonaments del firme. L’Albufera justifica la seva etimologia, segons els diccionaris perquè te contacte amb la mar. (…) L’Ajuntament de Valéncia hi ha construït una mena de balconada i un embarcador. L’embarcador no está a disposició del públic. El reserven a autoritats i jerarquies, i s’ha de ser membre o molt amic de les “fuerzas vivas” per tenir-hi accés. Prop de l’embarcador municipal de ciment, n’hi ha un altre, frèvol, anguniós, de fustes. Unes lletres pintades amb trepa diuen, damunt un taulò: “Paseos barca”…
La resta de l’itinerari no és menys seductora. Hi trobem, tot d’una, un parell de “ranchos”. A l’estupefacció que ens hagen produït el “tentadero” i “Don Quijote”, s’afegeix la dels “ranchos”. Entre el pinar, que tendeix a esquifir-se, ixen uns cartells de convocatòria: “Paseos a caballo”.(…) Hi ha la interferéncia d’alguns “merenderos”, on despatxen paelles i Coca-coles. Una Coca-cola, una paella, son consumacions intel·ligibles: la set i la gana mereixen totes les reveréncies…Però l’equitació! Qui deu venir açí a muntar egües i rossins, pagant, i per passar l’estona? La clientela ha se ser, faltalment, indígena (…).
A continuació, apareix la silueta acumulada del Palmar. (…) El Palmar, vist desde la carrtera, fa una impressió lleugerament extranya. Totes les parets de les cases que són visibles són pintades de negre. O quasi totes. El foraster ho troba xocant, aixó. No solament són les cases del Palmar, sinò una notable quantitat d’edificis de la contrada, presenten un pany de paret exterior pintat de negre. Deu ser quitrà o alguna espècie de pegunta similar. No he conseguit esbrinar-ho per més preguntes que he fet. La deducció final es que, en els murs que donen a llevant, els constructors apliquen una pintura de virtuts impermeabilitzadores, a fi d’apal·liar la humitat que ve de la mar i dels seus vents. Si és això o no, no ho sé. Les inércies materials del païs solen ser sávies, però difícils d’explicar.
A l’altra banda de la carretera hi ha un camp de golf. Són les paradoxes del temps i del terreny. Després de l’equitació, el golf. Malgrat tot, el golf encara es comprensible. Forma part de les instal·lacions d’un hotel d’estat, un parador que l’arboreda ens tapa. (…) Demá vindrán les urbanitzacions venals, especuladores i bancáries, i ja veurem com acaba la história: com o en què. El golf encara sembla plausible: és un to de verd anglosaxó, trasplantat, forçat, però assimilable.
El Perellonet i les seves comportes vénen seguida. I seguida, el Perelló i les seves. (…). No hi manquen els restaurants i els apartaments. (…). La profusió dels apartaments, en algún punt, pren proporcions desorbitades.
El Perelló ja es terme de Sueca (…). Després del Perelló, ve el Mareny de les Palmeres o les Palmeretes. Açí, la carretera es bifurca. Per un cantó, seguiríem fins a Cullera, entre bardisses de baladre i tarongers heroics. Les urbanitzacions per a estiuejants creixen com a bolets. Cullera és un centre d’atracció per a forasters molt important. La seva mica de muntanys i les seues cales mórbides i ben calculades li donen una fascinació especial…Si tombem per l’altre cantó, arribarem a Sueca.
De les Palmeres a Sueca, l’extensió de l’arrossar té una magnitut alarmant. Uns quants millions de quilos d’arrós son collits, cada setembre, en aquests camps. La xifra representa una quantitat de paelles tremendament elevada. No en mengem tantes, in situ, turistes i natius…Aquest és el problema. Però, problema a part, la planícia resulta una visió alhora sorprenent i sedativa. Les horitzontals sempre inlueixen consoladorament sobre els nervis dels públic. Ací tot és horitzontal i horitzontal rigurosa. I segons com vinga el calendari –cal fer-ne, de nou, una indicació expressa- la inmensa esplanada presenta una cara diferent: ocupada per l’aigua, com un espill infrangitable, unes voltes; eixuta, amb els terrossos en descans, exhaustos després de la sega, unes altres: i amb els brins verds, quan hi ha plantat la planta, i a continuació tota la gamma de verds possibles, fins a incidir en el groc amb les espigues madures, un groc obscur i apagat al final…Només un débil monticle s’hi interposa, però és tan poca cosa que gairebé no es fa notar. Un camí lateral ens hi portarà, i convé aprofitar-lo. És tracta de la Muntanyeta dels Sants…(…)
A pesar de tot, la Muntanyeta dels Sants és graciosa.

L’ALBUFERA DE VALÈNCIA - JOAN FUSTER

Justficació:

En un principi, havia elegit la ciutat de Valéncia com a localització per al treball. Però després del taller de l’altre dia en el que hem va semblar que s’animava al personal a escriure sobre les seves ciutats, vaig decidir que ho faria sobre Sueca, que es la ciutat on he viscut fins als 17 anys. Les raons son varies: la coneixo pam a pam i a més, de Sueca era Joan Fuster, escritor molt conegut que té diversos escrits sobre la ciutat. Bé, tot i que oficialment es ciutat, anomenar-la així hem fa gracia, perque per mi, es un poble amb totes les consecuéncies que aixó comporta.
Per altra banda, penso que molta gent ha pogut estar en Valéncia, però quanta -sense contar els que se’n van de “ruta del bacalao- ha estat per l’Albufera, ha vist els camps d’arrós, la carretera del Saler i els pobles que l’envolten?

Els sentiments que m’evoca el meu poble son ambigus. Per una banda, incredulitat. Quan veig fotografies d’anys enrere o quan ma mare o la meva àvia m’explica com era el poble; sembla que parlin d’altre lloc. Es difícil creure-s’ho, però se suposa que el meu poble era molt bonic!
Que ha passat? Sembla que s’hagin dedicat a la destrucció de qualsevol element esteticament agradable que pogués existir, mentre que el poc que han deixat ho han convertit en una falla. A Sueca els edificis no poden ser simples i els lavabos han d’estar alicatats. L’alumini “champán”, els minarets, les torretes, les cornises, els frontons, les ornamentacions àrabs, gregues o barroques són per tot arreu, proliferen com mosquits a l’estiu menjant-se tot allò que quedava de dignitat al poble. Sincerament, davant de certs edificis he arribat a pensar que no es pot fer més lleig, aixó si, no els falta detall…
Però hi ha una cosa que per sort o per desgrácia no canvia mai. Sueca es agricola i sobretot es un poble arroser. Aixó significa que les seves inmediateses, fins tocar a l’Albufera, son només que camps d’arrós. Sento que es el que més m’agrada de la zona i el que més trobo a faltar. És un paisatge relaxant i cambiant: segons l’estació en el que el mires: verd (l’arrós germina), groc (l’arros dorat), marró (esta segat) i blau (està ple d’aigua). Tot en una gran planície. Com que el més representatiu de la zona i el més bonic es el paisatge rural, he triat una descripció de Joan Fuster sobre l’Albufera, perque es així com m’agrada recordar-ho.